Exposició “Habitar el cos, evitar la imatge” d’Anna Fàbrega | Beca 17èFFCB

L’exposició es pot veure a la Sala Cava fins al 23 de febrer del 2024

Durant els anys 70 i 80 diferents artistes van començar a experimentar amb pràctiques coreogràfiques que trencaven la identificació de la dansa amb el flux de moviment continu. D’aquesta manera, ballarins i coreògrafs qüestionaven la pròpia ontologia de la dansa i plantejaven una crítica a les economies del temps. A través de l’escenificació del que es va anomenar actes immòbils, els artistes interrompien la història per interrogar-la, en un gest que només podia ser llegit com un acte de resistència.

Amb la voluntat inicial d’observar el cos quiet, l’any 2018 començo un treball d’investigació amb ballarins i ballarines en què els demano que s’aturin durant un temps indeterminat i inicio un procés d’enregistrament d’aquesta experiència corporal i visual. L’èmfasi en l’aparent immobilitat dels seus cossos deixa al descobert la veritable naturalesa de la dansa, una combinació de tots els possibles moviments i no moviments, un equilibri entre l’acció i el seu defecte.

De la mateixa manera, tant la creació visual com l’acte de mirar poden ser entesos com una constant negociació entre la llum i la foscor, la imatge i la seva absència. En cinema aquesta dicotomia és indissociable: per percebre el moviment necessitem tant els fotogrames com els instants de foscor que s’hi intercalen. Aquestes no-imatges actuen com un parpelleig maquínic i ocupen el buit que deixen les imatges que han escapat del registre. En una seqüencia fotogràfica, la imatge no capturada també es fa present evidenciant les el·lipsis de temps, un rastre del que ha passat tant o més eloqüent que el que ofereix la imatge que retenim. Tal i com argumentava Poincaré, ordenem els nostres records com un botànic ordena un herbari, i som capaços de fer-ho gràcies al fet que queden compartiments buits. Així, podem capturar alguns instants i materialitzar-los en imatges sempre que deixem escapar la resta, fent visible amb la seva absència que entre dos instants n’hi ha d’altres.

Els exercicis que formen part d’aquest projecte juguen a anar i venir de la imatge al cos i del cos a la imatge, generant un diàleg en què el cos intenta encarnar una quietud inassolible, i la imatge intenta insatisfactòriament retenir allò que succeeix.